MARC BALLUS
Arquitecte

El dret a la ciutat
Article


El dret a la ciutat és molt més que la llibertat individual per accedir als recursos urbans: es tracta del dret a canviar-nos nosaltres mateixes, canviant la ciutat”. David Harvey

Encara que no existeix la ciutat sense les persones, el model neoliberal ha imposat la mercantilització dels nostres drets més bàsics, i ha provocat una homogeneïtzació dels perfils soci- econòmics i culturals de la població. Per una banda el sistema impulsa l'individualisme de les persones, i per l'altra ens etiqueta i ens encasella en categories artificials. El resultat d'aquesta apropiació de nosaltres mateixes comporta la manca d'integració d'alguns sectors socials, la seva exclusió, i la degradació de certs barris de les ciutats, especialment els nuclis antics i les perifèries.

Les persones ja no tenim llibertat per triar el lloc on volem viure, ni podem decidir quina ciutat volem, ja que patim una segregació urbana fonamentada pel nostre nivell social i econòmic. De la mateixa manera, les decisions més importants que es prenen a les ciutats estan lluny de l'opinió, els temors o les il·lusions de les ciutadanes. Per tant, no podem dir que el model de gestió urbana sigui totalment just i democràtic.

Tot i així, la Carta Mundial del Dret a la Ciutat assenyala com a element fonamental, “la gestió democràtica de la ciutat, a través de la participació de la societat de forma directa en el planejament i el govern de les ciutats, enfortint les administracions públiques a escala local, i també a les organitzacions socials”. Perquè el dret a la ciutat és un dret comú, i no tant individual, com ens vol fer creure el capitalisme, ja que aquesta transformació de la ciutat depèn inevitablement de l'exercici d'un poder que en essència és col·lectiu: la participació ciutadana.

L'apoderament de les persones requereix la seva mobilització, i quantes més siguin les que s'impliquin en els moviments socials, més fàcil serà transformar la ciutat, i per tant, aconseguir una societat millor. Hem de deixar de pensar en la política com el dret que tenen alguns càrrecs electes a decidir, i pensar més en la política com el dret que tenim les persones a intervenir.

Durant el segle XX, especialment en la seva segona meitat, es van produir canvis estructurals que han afectat la nostra societat: la globalització neoliberal, els moviments migratoris a escala mundial, les crisis ecològiques i ambientals, i una nova manera de veure el món, provocada pel ràpid desenvolupament de les noves tecnologies de la informació. Les nostres ciutats encara no s'han pogut adaptar a tots aquests canvis, i per tant, a mida que corre el temps, estan més lluny de poder donar resposta a una societat que avança molt més ràpid que no pas elles. Ens trobem en un punt en el que allò intangible, que cada vegada pren més valor,

defineix a la societat i passa per davant de la ciutat física, que té uns processos molt més lents per a poder-se transformar.

Dins d'aquest mecanismes que tenim per evolucionar com a societat, un dels més importants és la nostra mentalitat i, per tant, la manera de percebre el món, ja que arrosseguem prejudicis històrics que generen desigualtats fictícies entre les persones. La ciutat com a dret serà aquella on totes les persones siguin iguals, un cop una certa minoria s'hagi desprès de certs drets adquirits gràcies a un societat injusta, en tant que sotmesa a un sistema econòmic també injust. La ciutat ha de ser el lloc on totes puguem ser iguals, assumint les nostres diferències autèntiques, no les que podem comprar, o com va dir Aristòtil: «La ciutat és, per naturalesa, pluralitat». Avui en dia parlem més de diversitat, però no pensant només en termes racials o culturals, sinó que hem de fer referència a diferents tipus d'unitats familiars, de sistemes educatius, d'estils de vida o d'alimentació. La ciutat ha de ser capaç d'abraçar totes les diversitats i sensibilitats, per minoritàries que siguin, fent que totes les persones se sentin iguals, dins la diferència, i fora de tota etiqueta imposada.

En resum, per poder transformar la ciutat, i per tant a nosaltres mateixes, i la nostra societat, ens cal, com va dir Henri Lefebvre, “Rescatar a la persona com a element principal i protagonista de la ciutat, que ella mateixa ha construït, i fer de la ciutat l'escenari de trobada per la construcció d'una vida col·lectiva”.

Setembre de 2018